“Va ser un dels primers Residents de la nostra Casa. Un Resident actiu i l’ànima de la nostra Biblioteca, que guarda les empremtes del seu catalanisme, políglota i europeu, i de la seva bibliofília. En Rosselló estimava el cos i l’ànima dels llibres; els manejava amb miraments sensuals; els obria i fullejava com si cada full fos un mirall i volia el plaer de vestir-los amb pells i teles riques, com si pensés a vestir i enjoiar la seva amant.
[…]
Parlava i escrivia amb ironies i paradoxes i esbravava la seva sinceritat, riallera i sorollosa, molt segle XX, entre plecs de tristesa, sovint il·luminada pel foc d’una indignació fulminant.
[…]
Sortosament, per a ésser un intel·lectual pur, tenia massa cor i posava en les idees i en les coses massa passió.
[…]
Ànima forta en un cos feble, no va poder resistir el règim de vida que la guerra imposa i la mort el va prendre mesos després de la seva incorporació a l’Exèrcit.”
Antoni M. Sbert, “Rosselló-Pòrcel” (dins el pròleg a Imitació del foc, Barcelona, Edicions de la Residència d’Estudiants, 1938).
“Curiosa comunitat! [1931] A taula, seien amb mi dos mallorquins, Antoni M. Sbert, aureolat amb el seu engatjament polític i Bartomeu Rosselló, gran poeta, gairebé infant encara; dos madrilenys, un dels quals, Manuel Valdés, ens explicava, sota l’esguard irònic de l’agut arquitecte figuerenc Claudi Díez, que estava ocupat en la formació d’un grup que s’anomenaria “Falange”; […] l’hongarès Olivér Brachfeld, qui s’esbatussava contra la sexologia de Marañón en nom dels seus mestres de psicoanàlisi (com Adler, entre altres), […] un jueu austríac refugiat, […] i un jove alemany, atlètic i ros, que feia professió de nazisme. […] Qui ens havia de dir que totes aquelles converses […] contenien en potència tantes destrosses! I tan pròximes![…]”
Pierre Vilar, “Discurs de gràcies”, a Joan Miró, Francesc Mompou, Pierre Vilar Doctors Honoris Causa, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1979.
“Ara, l’única cosa que queda per dir és que […] Pierre Vilar era comunista; aquesta dada arrodoneix el panorama d’aquells moments.”
Joan Triadú, “La Residència d’Estudiants i el seu entorn cultural”, a Poetes a la Residència d’Estudiants, Barcelona, Proa, 2002.
“A la universitat, havia d’esser el meu millor amic, i l’home que havia de dirigir les meves lectures i orientar les meves aficions i el meu pensament.”
“No li agradava ni l’esport ni córrer darrere les al·lotes.”
“En Tomeu tenia complexos d’inferioritat i […] jo […] no en tenia […] ni d’inferioritat ni dels altres.”
“El meu amic era un dels homes més cordials, més expressius i afectius que he vist mai. Era nerviós i tenia manies amb el menjar i amb la salut. Les dones li feien un poc de por, cosa que no deixava d’esser normal als devuit anys.”
“En Tomeu, en Miquel [Ferrà] i N’Sbert formaven un front únic davant la incomprensió i l’agressivitat dels residents de parla castellana, entre els quals quedaven inclosos, naturalment, els mallorquins que no volien saber res de catalanisme.”
Gabriel Fuster Mayans, “Nota biogràfica sobre Rosselló-Pòrcel, a Homenatge a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, a Cap d’any 1964, Raixa (p. 31-45).
Gabriel Fuster Mayans, Gafim, company a l’Institut i a la Residència, periodista, primer anarquista i després franquista.
“En efecte durant prop de dos anys en Tomeu Rosselló va ser alumne meu a la Facultat de Barcelona –el millor que vaig tenir-hi em sembla– i li diré que encara que més vell jo vaig aprendre tant d’ell segurament com ell de mi. Ell i l’Espriu (que esquerp sempre, no venia a classe però bé se’n deu recordar) traduïen en col·laboració i amb el meu assessorament i guia la deliciosa “chante-fable” en picard antic, Aucassin et Nicolette […]”
27 de gener de 1974, Joan Coromines, de la carta a Bartomeu Fiol
“Fa la impressió d’un continu joc de llums i de colors, d’una tonalitat mediterrània, certament, però sense aquella qualitat de serenor que hom sol atribuir-li, sinó que més aviat són unes llums i uns colors desassossegats, sovint convulsius. Per aquesta causa, malgrat el seu rigor formal i estilístic, la poesia de Rosselló produeix sempre un efecte impressionista.”
Antoni Comas, “La poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel”, Mirador, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985
ROSSELLÓ, FOC REAL?
“Jo tinc un gran amor per tota mena de focs. Sóc una mica valencià, tracaire, multitudinari, profètic, desèrtic, cridaner, infantívol, etc. […]”
Bartomeu Rosselló-Pòrcel, carta a Salvador Espriu, 21 de març de 1935.
“Una vegada, a la cambra que compartíem […] va pegar foc a una “Vanguardia” i es va excitar moltíssim amb la flamarada i la fumerada que armà. Quan vaig entrar em vaig posar a apagar el foc mentre En Tomeu reia i pegava bots. […] Parlàrem d’això […] i En Tomeu, molt preocupat i després de passar revista a la sèrie de petits “incendis” que havia provocat quasi inconscientment, va arribar a la conclusió que era un piròman. […] Ell estava ben convençut que aquella afició al foc no era del tot normal.”
“L’atac epilèptic durà un minut, potser no tant, que a mi em semblà una hora.”
“Algunes setmanes després, tingué la grip i li va pegar un altre atac.”
“Una vegada s’havia despertat amb la llengua plena de talls.”
“En tingué dos o tres més aquell curs. Però sembla que es varen anar espaiant i que ho havia arribat a vèncer.”
Gabriel Fuster Mayans, “Nota biogràfica sobre Rosselló-Pòrcel, a Homenatge a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, a Cap d’any 1964, Raixa (p. 31-45).
PARAULES DE ROSSELLÓ: LA DECEPCIÓ
“Quin entusiasme! És gros. D’aquí se senten els crits. La Rambla, la Rambla…!”
14 d’abril de 1931, proclamació de la República, postal a Gabriel Fuster Mayans.
“Poc li puc dir d’aquest clima polític […]. La batalla és cada dia més clara entre els dos extrems i nosaltres som molts més. Hem de guanyar per força.”
24 de novembre de 1935, carta a Gabriel Alomar.
“Treballo –soldat– tota la setmana i 10 hores cada dia sense excepció. Estic cansadíssim. Quan no treballo, dormo […]. Us desitjo una vida més suau que aquest esclavatge meu […]. La meva poesia, ara, és un munt de fitxes.”
30 de novembre de 1937, carta a Joan Llacuna.
