HISTÒRIA
La Residència d’Estudiants de Catalunya comença a ser pensada el 1918, al Congrés Universitari Català. En aquest mateix congrés s’estableix que el model a seguir serà el de la Residencia de Estudiantes de Madrid i es designa una junta permanent per fer realitat la casa dels estudiants. Miquel Ferrà, el primer director de la casa i August Pi i Sunyer entre d’altres, integraren aquesta junta. Gràcies a la seva empenta la Residència d’Estudiants de Catalunya es va inaugurar el 20 de desembre de 1921 a un xalet de Ríos Rosas, al barri de Sant Gervasi.
Aviat va quedar petit l’edifici de Ríos Rosas i van començar les gestions per aconseguir-ne un de més gran. El 1927 començaren les obres en un dels edificis del recinte de la Universitat Industrial, que llavors era Escola d’Agricultura, complex educatiu que la Diputació ha aixecat en els terrenys de la fàbrica tèxtil Can Batlló. Es va encarregar a Rubió i Bellver la construcció del menjador i de la capella, instal·lacions imprescindibles perquè l’edifici pogués esdevenir casa dels estudiants. El 15 de maig de 1929, encara sota la dictadura de Primo de Rivera, es va inaugurar com a Residencia del Real Politécnico Hispanoamericano sota la direcció d’un militar, el comandant Francisco Allona. El nom de la Residència, però, va ser efímer ja que en caure el règim de Primo de Rivera va deixar pas al nom de Residència d’Estudiants de Catalunya, la Residència de la Generalitat. Fou dirigida també per Miquel Ferrà amb el suport imprescindible d’Antoni Maria Sbert, líder estudiantil, polític i organitzador d’empenta, qui n’esdevingué el director quan, com a conseqüència de la guerra civil, Ferrà quedà aïllat a Mallorca.
Durant la dècada dels anys 30, coincidint amb la II República, quan la Residència va desenvolupar una activitat cultural més intensa: Joaquim Xirau, Pompeu Fabra, Carles Riba, Pierre Vilar, Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel foren personalitats estretament vinculades a l’entitat.
Cal remarcar que durant la República l’edifici de la Residència va allotjar institucions cabdals per a la cultura i l’ensenyament de l’època com ara l’Escola Normal, ambiciós projecte de formació de Mestres encetat per la Generalitat que morí amb ella al final de la guerra. I lligat a l’Escola Normal, el Grup Escolar Annex, on els normalistes feien les seves pràctiques, i l’Escola d’estiu, precursora avant la lettre dels actuals cursos de reciclatge per a professors i mestres. L’IASUEC, Institut d’Acció Social Universitària i Escolar de Catalunya, instal·là també el seu centre d’operacions a l’edifici i sota el control d’Antoni Maria Sbert, qui després seria conseller de Cultura de l’última etapa del govern Companys, exercí el control, no tan sols de la Residència –la qual es considerava part d’un projecte global– sinó també dels principals aspectes de l’educació a Catalunya fins al final de la República.
Amb l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona el gener de 1939 s’acabà el bell projecte; malgrat tot, l’octubre d’aquell mateix any la Residència tornà a obrir les portes als estudiants; fins i tot la dictadura l’entengué com a lloc de formació i com a institució necessària.
Així va continuar tot, sota la gestió de la Diputació de Barcelona. L’any 1989 la Consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya va fer-hi una visita i va dir que la gestió del centre no era l’adequada i que era deficitària. Arran d’això es va decidir que es tancaria. Però els col·legials de l’època es van mobilitzar i ho van impedir. La Diputació no se’n volia fer càrrec, i va ser llavors que va canviar el gestor i va passar a mans de la UB, la qual va posar al capdavant el mateix equip directiu que hi havia al CMU Montserrat-Penyafort. És en aquell moment que la Residència d’Estudiants esdevé el Col·legi Major Universitari Ramon Llull.
D’aleshores ençà, la gestió ha permès que la institució s’adapti als nous temps; després de molts entrebancs i de superar dificultats de tota mena, avui la Residència és una institució que vol dedicar-se a formar ciutadans i ciutadanes, homes i dones que, descobrint-se mútuament i respectant-se, surtin preparats per adaptar-se i millorar en un món com el d’avui dia, ràpid i canviant.
Adaptat de la introducció de La Residència d’Estudiants de Catalunya,
editat l’any 2000 per Montse Lavado Fau
L’EDIFICI, UN PROJECTE LABORIÓS
El curs 1912-1913 s’inaugura l’ala sud de l’Escola Superior d’Agricultura, construïda per Bonaventura Conill, que tracta d’apropar l’arquitectura industrial catalana al Noucentisme. A la planta baixa, laboratoris, i al primer pis, aules. A finals de 1918, Joan Rubió i Bellver comença les obres del cos central. El 1927 s’acaba l’ala nord, amb un soterrani i una planta més. El 1928, de cara a la transformació en Residència, aixeca un pis a l’ala sud i construeix, ampliant el cos central, el gran espai de cuina, menjador i la capella, la part més noble, amb paraments diafragma, arcs de catenària i recobriment d’esgrafiats sobre maó vist. Actualment l’edifici manté la seva riquesa arquitectònica tot i els seus més de 80 anys. Per gaudir-lo i visitar-lo es pot assistir en alguna de les activitats culturals (conferències i concerts) que es porten a terme al mateix centre.
