Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu es van conèixer a Barcelona durant la seva etapa universitaria. Van forjar una bona amistat però les diferències de pensament polític en uns temps tant convulsos van provocar un distanciament entre els dos poetes. Tot i així, Salvador Espriu va saber diferenciar la persona del pensament polític i li tenia una gran estima la qual es va mantenir i fins i tot aprofundir després de la mort de Rosselló-Pòrcel. Una mostra d’aquest afecte és que després de la seva mort, juntament amb altres amics, va vetllar el poeta i ja a l’any 1958 se’n va encarregar de traslladar les seves restes del cementiri del Brull a un nínxol propietat de Salvador Espriu al cementiri d’Arenys de Mar.
Els estudiosos dels dos poetes han qualificat la seva relació de controvertida i l’han dividit en 3 etapes. La primera és el “distanciament”, encara en vida de Rosselló-Pòrcel; la segona és la “negació poètica”, just després de la seva mort; i la tercera és el “reconeixement”, durant les últimes dècades de la vida de Salvador Espriu.
DISTANCIAMENT
Fets d’Octubre de 1934: Espriu considera l’actuació del president Companys i el Govern de la Generalitat “un disbarat vergonyós […] i una imperdonable estupidesa.”
28 de juliol de 1936: Espriu viu a Arenys de Mar l’assassinat del rector, el vicari i un caputxí, l’infart del pare i, poc després, com la FAI confisca la casa i crema l’arxiu familiar.
Fets de Maig de 1937: Espriu, republicà moderat, pensa que Catalunya i la República estan perdudes. Rosselló, comunista convençut, defensa la revolució que s’ha de dur endavant un cop acabada i guanyada la guerra.
D’aquesta divergència en deriven un enfrontament i un gran distanciament que són definitius, atesa la precipitada mort de Rosselló.
Dirà Espriu: “Rosselló era de la flamarada i jo no. Ell volia que guanyés un bàndol per fer neteja. Jo era partidari d’una reconciliació.” I també: “En Rosselló era molt comunista, i jo no en sóc gens. Si ara fos viu i ens veiéssim ni ens parlaríem.”
I escriurà: “Vàrem enverinar la [vida] dels que més estimàvem.”
S. Espriu, tot comentant Les hores de J. Pla
NEGACIÓ POÈTICA
“Us agrairé molt que m’escrigueu per dir-me si vau poder acompanyar-lo en els últims moments, si es va donar compte que es moria, si va sofrir gaire. Ara que és mort, m’adono fins a quin punt era profunda la simpatia que m’havia inspirat aquest minyó, tan i tan noble.”
7 de gener de 1938, carta de Marià Manent a Salvador Espriu
“Distingit amic: sabíem, feia ja uns dies, la natura fatal de la malaltia del nostre pobre Rosselló. La rapidesa del desenllaç sorprengué, però, els mateixos metges. El vàrem veure la vigília de la seva mort. Malgrat la nostra ignorància, tinguérem la sensació claríssima de trobar-nos davant d’un moribund. La miopia professional parlà, tanmateix, d’una manera vaga, assenyalant inclús un termini llarg, de quinze dies, tres mesos o un any. Morí a l’endemà, a mitja tarda, sol, sense coneixement. Diuen que no sofrí massa.”
“No parlaré ara de la seva sensibilitat extraordinària, de la seva cultura, de l’obra que deixa, de la seva bondat. Ningú no l’ha conegut, potser, tant com jo. Pocs l’hauran estimat més. Tots el recordarem, espero, amb l’afecte i la devoció que ell es mereixia.”
13 de gener de 1938, resposta de Salvador Espriu
“[…] i cremes […] en la flama imitada del teu cervell”
“Si ara és a mi a qui pregunten, i el tema és el record de Rosselló, quina resposta podria satisfer-me? De les qualitats del marbre, des d’un rostre de vençut rebel, no retornarà a cap orella una veu viva, no es redreçarà la carn contra l’oblit. Veig un home jove i nerviós, molt noble, bo i prou intel·ligent per semblar senzill. Les seves creences li oferien suport a un natural entusiasme, i la seva generositat no va haver d’enfredorir-se en normalíssimes decepcions. Sabia llegir i conversar, aquests difícils guanys d’una adulta cultura. Va servir amb rigor una exigent vocació, es conservà fidel a un esperit i a una llengua i va ser, enmig de tot, afortunat.”
“Va conèixer amb amor els límits de la seva illa i la seva ciutat, somreia als seus somnis davant una mar perfecta i pagà amb uns quants versos autèntics la “vana agitació d’haver viscut.””
Del “Proemi” a l’Obra poètica de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, 1949
“Hi havia estat traslladat […] en una ambulància facilitada pel Govern de la Generalitat de Catalunya. […] Seguíem, en un parell o tres d’autos, uns quants amics. El vàrem deixar molt ben instal·lat, tranquil i en mans dels millors tècnics del moment, en una blanca, neta, clara i ampla habitació per a ell tot sol, i li vàrem prometre que pujaríem tots al sanatori, per acompanyar-lo i distreure’l, el vinent diumenge. No hi va haver lloc, i pocs dies més tard, […] ens varen telefonar que s’havia mort, sense coneixement, després d’una agonia que s’havia prolongat una mica.”
De “Les restes de B. Rosselló-Pòrcel a Arenys de Mar”, a Vida parroquial, Any XXXI, n. 344, juliol 1975 (p. 4-5).
RECONEIXEMENT
“Fill del senyor Vicenç, un pobre marxant (em penso) d’exigües mercaderies, i de la senyora Francesca, una “dona de sa casa” (de la qual el noi estava molt emmarat), i deixeble predilecte de Gabriel Alomar.”
“Era de constitució física fràgil, nerviós per herència materna, de boca grossa i amb facilitat riallera, el crani gran, d’estatura mitjana, rossenc i d’ulls blavosos. Portava ulleres, que “ajudaven” el seu tipus d’intel·lectual.”
“Sols sabem que, de la curta família d’en Rosselló, que tenia un esquerp, inconegut, indiferent germà, en Vicenç, potser mestre nacional, no queda ningú.”
“El nostre amic era molt simpàtic i agradable però no pas d’una bellesa apol·línia, ni de lluny. Era senzill, ingenu, una mica infantil o d’una adolescència allargassada. L’atreien les dones joves i boniques.”
“En Rosselló era molt bon xicot. En les nostres inacabables converses s’abrandava amb freqüència, però s’aquietava de seguida i reia: tenia el riure fàcil. Tots érem aleshores republicans.”
“En Rosselló se sentia proletari i es proclamava de la flamarada.”
“Perquè no he d’ocultar que en Rosselló i jo ens havíem distanciat, circumstancialment, força.”
6 de desembre de 1984, Salvador Espriu, d’“Alguns records sobre B. Rosselló-Pòrcel”, discurs de recepció a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
‘NÈNIA’ (1968)
Per R.-P. Trenta anys després de la seva mort.
Cants de galls esquinçaven,
des d’una llunyania
d’incerts llums tremolosos,
els palaus de l’aranya,
l’estesa nit. Venia
a poc a poc aquella
buidor tan despullada
de la pluja. Peus d’arbres
penitents trepitjaven,
en processó parada,
antics luxes de boscos
recordats. Lentes boques
fressaven sense pausa,
malson endins. Nosaltres
et miràvem encara,
dura sofrença closa
en el no-res, i et dúiem,
sota feixugues voltes
del després, enllà d’amples,
cruels, llarguíssims cercles
de temps mort, a l’estança
on ulls de fred et guarden.
*S’han subratllat les al·lusions a la vetlla que Salvador Espriu, Amàlia Tineo i Eduard Valentí fan al poeta la nit del 5 al 6 de gener de 1938 i altres referències a l’amic mort.
